FINAL DE CURS

Què ràpid que passa el temps! Sembla que fa ben poc que escrivia la introducció per iniciar els escrits del meu blog i la incògnita que això em representava i ara ja hem arribat al final del curs. 

El balanç d'aquest curs és molt positiu ja que he aprés un munt de coses, especialment sobre informàtica, però al mateix temps m'ha representat un esforç important el haver de confeccionar les diferents entrades. A causa del tema triat, cada setmana he hagut de fer un esforç important per recordar i buscar documentació sobre vivències familiars, algunes explicades i he tingut alguna que altra sorpresa en trobar fotografies que ja no recordava i dades que desconeixia. En general estic satisfeta del resultat perquè també m'ha permès fer una pràctica escrita que sempre va molt bé.

Una part molt important del curs han estat les persones que han format el grup de classe perquè hi hagut un ambient molt cordial i cada setmana hem llegit amb interès els diferents escrits tots ells de temàtiques molt diferents i sempre interessants i que ens han aportat nous coneixements, al igual que totes les explicacions de la Marcel·la i la Mercè que tan pacientment ens han repetit com buscar els projectes que perdíem o on havíem de posar les comes.

En acabar el curs tinc un sentiments contradictoris: per una banda, estic satisfeta per haver assolit un objectiu, però, per l'altra, sento la necessitat de saber què faré el curs vinent. Hauré d'esperar el setembre per esbrinar-ho.

Anna Mª Mora

LA NOVA CANÇÓ

La història i el temps que ens toca viure, encara que sigui d'una manera indirecte, marquen la pròpia vida i formen part del bagatge personal amb més o menys intensitat.  

A finals de la dècada dels 50, l'estat espanyol es va veure obligat a millorar la seva imatge internacional al ser admès a les Nacions Unides i això va afavorir algunes tímides iniciatives culturals del català. El 1961 es va crear la firma discogràfica Edigsa, es va fundar Ômnium Cultural i es va publicar el primer número de Cavall Fort i el 1962 apareix el primer llibre d'Edicions 62. Poc a poc el català començava a aconseguir presència pública.

El 1959 Luís Serrahima va publicar a la revista Germinabit l'article titulat "Ens calen cançons d'ara" que es considerat el manifest fundacional del moviment anomenat la Nova Cançó. En ple franquisme va sorgir aquest moviment artístic que impulsava una cançó cantada en català que fos diferent al cant coral, els cuplets o les cançons de muntanya, però que reivindiqués la llengua catalana i alhora amb marcada reivindicació democràtica.

Els primers intents de cantar en català van ser l'any 1958 d'alguns dels èxits internacionals de la música moderna i ho van fer: las Hernanas Serrano, José Guardiola, Font Sellabona i Rudy Ventura. Al mateix temps sorgeix el grup Els setze jutges fundat per Miquel Porter, Josep Mª Espinàs i Remei Margarit que imitant la cançó francesa de figures com Brassens, Brel, etc. inicien un tipus de cançons en català diferents a les ja existents. Paral·lelament el Grup de Folk difonen en català la música popular d'arrels anglosaxones.

L'any 1961 tenen lloc els concerts inicials d'Els Setze Jutges al Centre Lleidatà de Barcelona i al CICF. Aquesta formació anirà acollint nous intèrprets fins arribar al nombre que els donava nom. Així el 1962 es van incorporar Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra; el 1963 Enric Barbat, Xavier Elies i Guillermina Motta; el 1964 Mª del Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet i Maria Amèlia Pedrerol; el 1965 Joan Manuel Serrat; el 1966 Maria del Mar Bonet i finalment el 1967 Rafael Subirats i Lluís Llach van completar els setze membres. 

En aquestes actuacions inicials cantaven conjuntament diversos membres de la formació i en alguns casos convidaven a altres cantants com va ser el cas de Raimon, que havien conegut a Castelló de la Plana, i que va cantar poc després a la nit literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. Però la primera actuació conjunta d'Els Setze Jutges i Raimon va ser al Fòrum Vergés de Barcelona al desembre de 1962. A partir d'aquells moment Raimon van iniciar la seva carrera d'autor que encara no s'ha aturat.

A mitjans dels anys seixanta van sorgir de diferents àmbits nous cantants com Guillem d'Efak , Ovidi Montllor, Xavier Ribalta, Jaume Sisa , Pau Riba, Marina Rosell i Xesco Boix i en el terreny més professional Núria Feliu que va arribar a actuar amb el pianista Tete Montoliu a l'Hotel Waldorf Astoria de Nova York. En pocs anys algunes figures d'Els Setze Jutges es van anar consolidant i van iniciar una carrera en solitari que els ha portat a assolir el més alts nivells de fama i de popularitat en el món de la cançó fins i tot internacional. Figures com Joan Manuel Serrat, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Luís LLach són reconegudes arreu.

L'esclat musical de la Nova Cançó va durar dues dècades i aquesta va estar molt vinculada a les vivències personals d'una generació de joves que van trobar en ella la nostra veu i les nostres paraules. Recordo el que deuria ser el meu primer contacte amb Els Setze Jutges l'any 1964 als Lluïsos de Gràcia on cantaven diversos membres de la formació. Aquests actes no s'anunciaven i es convocaven pel boca orella. Després vindrien l'Aliança del Poblenou, el Forum Vergés i les matinals al Teatre Romea. Recordo que, en aquell moment, m'agradaven molt les cançons de Joan Ramon Bonet i de Martí Llaurador, però qui esdevindria per a mi la figura cabdal seria en Raimon. La seva força interpretativa i les seves cançons m'emocionaven i ho segueixen fent, però per a mi van significar un punt i apart les cançons de "La Roda del temps" sobre poemes de Salvador Espriu. Haig de confessar que Raimon em va obrir la porta d'entrada al món d'Espriu. Tanmateix les cançons d'amor, que encara que són molt poques en la seva extensa discografia, tenen una tendresa i una força difícils de superar. "Com un puny" és per a mi el més clar exemple.

Anna Mª Mora

LES ACAMPADES DE SETMANA SANTA

Setmana Santa és una època ideal per gaudir del camp i de la natura. Encara que la temperatura és generalment fresqueta i pot haver alguna pluja no desitjada, la primavera es mostra amb tot el seu resplendor. Sempre m'agradat molt sortir en aquestes dates per gaudir de l'aire lliure i encara que darrerament no ho he fet tant, em venen a la memòria les acampades en les que hi participava i que per a mi van esdevenir habituals durant anys.

Regirant fotografies m'han caigut 
a les mans les que penso van ser de la primera acampada la Setmana Santa de l'any 1964 a Tavertet, amb una colla de la feina, organitzada per un parell de companys molt més grans i amants de la muntanya, que es van proposar formar un grup amb la jovenalla de l'empresa per fer excursions i sortides a la muntanya. El seu propòsit va esdevenir tot un èxit i les acampades de Setmana Santa en aquell prat, al costat de Mas Novelles, es van repetir bastantes vegades.

Hi ha molts detalls que m'han fugit o se'm barregen amb d'altes, perquè acampades com aquella en vaig fer moltes, però si que tinc present el fred de la nit, arraulida dins d'una manta sobre una màrfega plena de palla i amb el sostre de la tenda fregant-me el nas. 

Cinglera de Tavertet

 Per a mi aquelles acampades a Tavertet van esdevenir una cosa molt emocionant ja que, apart de representar una sortida a la muntanya amb tot el que comportava, em va permetre conèixer una mica el país fent excursions per les rodalies a indrets com la Riera de Balà, l'ermita de Sant Corneli, el Puig de la Força, el salt del Molí Bernat, Rupit i Can Tonigros .

Tavertet

Però la imatge que guardo més viva és la dels focs de camp de les nits amb tots els companys al voltant d'una gran foguera, mirant com les flames canviaven de forma i els troncs es torçaven dins les brases; menjant coca i galetes amb vi dolç mentre cantàvem al so d'un parell de guitarres. Teníem uns cançoners que anaven de mà en mà i que jo encara guardo. Es creava una comunicació especial on es barrejaven diferents ingredients com l'amistat, la joventut, la companyonia, l'amor i la il·lusió i tot això embolcallat per l'aire puríssim de la nit i sota la immensitat del firmament rutilant d'estels. 

Em sento afortunada d'haver pogut gaudir d'una cosa que malauradament ara ja no es pot fer, però el record és tan intens, que sempre que vulgui ho podré reviure.

Anna Mª Mora

PIRINEU

Anna Mª Mora

LA VAGA DELS TRAMVIES

Als inicis dels anys 50 la població de Catalunya i de tota Espanya vivia, en plena postguerra, en unes condicions molt precàries. Només uns pocs gaudien de l'opulència. Eren les classes benestants que col·laboraven amb les autoritats del règim en la reconstrucció del país, afavorint els seus negocis i empreses.

Tramvia de l'època

L'ordre del Consejo de Ministros d'incrementar a Barcelona en 20 cèntims el preu del bitllet del tramvia, passant de 50 a 70 cèntims, va ser el detonant de la vaga de tramvies, mentre que a Madrid el preu es mantenia en 40 cèntims. Els ciutadans van iniciar un boicot a aquest transport públic l'1 de març de 1951 en resposta a aquest increment que va tenir una durada de més de dues setmanes arribant fins la vaga general del 12 de març. Els barcelonins, de forma massiva, van donar un total recolzament a la convocatòria de boicot als tramvies anant a treballar a peu. Fins i tot es van negar a agafar el tramvia a la sortida d'un partit de futbol celebrat aquell diumenge al camp de les Corts, tot i que plovia moltíssim.

 Es va dir que darrera d'aquest fets apart de l'oposició sindical, majoritàriament llibertària, membres de la falange local, en desacord amb el governador civil Eduardo Baeza Alegria, també l'havien propiciat. Davant de la durada d'aquests fets i de nombroses manifestacions, el governador civil, junt amb l'alcalde de la ciutat, van ser cessats per Franco i el nou governador civil, Felipe Acedo Colunga, va portar forces de la Guardia Civil de fora de Catalunya, emprenent una duríssima repressió amb diversos morts i molts ferits acabant d'aquesta manera les manifestacions ciutadanes i finalment deixant sense efecte la pujada del preu del bitllet.

D'ençà de la Guerra Civil, aquesta va ser la primera manifestació ciutadana en contra del govern sent seguit poc després per aldarulls a València, Madrid i altres ciutats espanyoles. La Barcelona obrera, rebel i llibertària, va tornar a les portades de la premsa internacional on va tenir un gran ressò.

Joan Brossa en el seu llibre Poemes entre el zero i la terra (1951) va dedicar a la vaga aquesta poesia:

12 DE MARÇ DE 1951, A LES 11 DEL MATÍ

La intentona logró un éxito inicial...
De la premsa.

La manifestació bolca
i crema un tramvia.
Reapareixen impresos
i proclames per Barcelona.

Baixa
una manifestació que clama sense parar.
Els comerços tanquen. Sí,
a baix els feixistes!

La policia és apedregada.
Llancen per les finestres del Govern Civil
draps impregnats de benzina. 
Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer.
Han cessat les explosions.

A la dreta, l'impacte d'una bomba.

Jo només tenia 7 anys, però recordo que a casa en van parlar molt, ja que el pare es va afegir al boicot i anava a peu a la feina emportant-se el dinar per fer només dos viatges, perquè treballava a Gràcia i des de casa, a Hostafrancs, el trajecte era força llarg. Feia part del camí per una nova avinguda que s'estava construint entre el carrer Tarragona i l'avinguda Diagonal, la que esdevindria l'avinguda Josep Tarradelles i per aquest traçat el recorregut era bastant més curt. Potser perquè vaig sentir parlar molt, però em sembla tenir una vague imatge de què en el meu trajecte fins l'escola veia com els tramvies circulaven buits i pel carrer hi anava caminant més gent de l'habitual.

Anna Mª Mora

TALLER D'ESCENOGRAFIA

L'escenografia és un ofici molt antic tant com el mateix teatre i que es remunta fins l'antiga Grècia. Consisteix en la sèrie d'elements que s'afegeixen a un espai teatral per reproduir un ambient o crear un clima i poden ser decoracions pintades, el mobiliari o l'attrezzo. 

L'escengrafia catalana sempre ha tingut un gran prestigi i en els seus orígens al segle XIX es va inspirar en l'escola italiana i francesa, assolint posteriorment un estil propi amb figures importants com els germans Tramulles i Carreras, Bonaventura Planella, Pere Valls, Francesc Soler i Rovirosa, Maurici Vilumara, que introduí els nous corrents d'escenografia realista, Oleguer Junyent, Salvador Alarma, Joan Morales, Emili Amigó, Ramon Batlle Gordó i Josep Mestres Cabanes. A mitjans del segle XX es va produir una especialització en l'art escenogràfic en la introducció de tècniques més modernes i nous noms es van afegir com: Asensi, Bartolí, Isidor Bea, Rafael Mora, Muntanyola, Fabià Puigserver, Antoni Vallvé i Isidre Prunés entre d'altres.

Decorat de Fabià Puigserber

Rafael Mora Salvadó, el pare, va entrar d'aprenent, quan tenia catorze anys, al taller d'escenografia Batlle-Amigó on va aprendre l'ofici i que va completar amb els estudis de perspectiva i pintura a la Llotja de Barcelona. Tota la seva vida va fer aquesta feina, en diferents tallers d'escenografia, fins que es va jubilar. Era una feina que l'apassionava i que feia amb una gran professionalitat, sentit de la perspectiva i un domini molt gran de la pintura. Va treballar per a tots els teatres de Barcelona i molts d'arreu de Catalunya. Les companyies teatrals acostumaven a encarregar els seus propis decorats, però els tallers d'escenografia tenien un fons de decorats de lloguer de les obres més comunes i que sovint llogaven a les companyies més modestes i sobretot a les de teatre d'afeccionats.

Taller Germans Salvador al carrer Carretes

Tinc un record molt viu dels petits teatrets que el pare feia,en algunes ocasions, com a prèvia dels decorats definitius, sobretot si es tractava d'un encàrrec molt important, així com dels esbossos que feia dels decorats. Quan anava al taller, al carrer Carretes, em cridava molt l'atenció aquell espai tan gran i de la manera com pintaven els decorats al terra, sobre tela o paper, on primer havien dibuixat i després amb uns pinzells llargs sucaven en els pots de pintura feta amb cola de conill i pigments i que tenien sempre molt ben posats en una mena de gran paleta sobre rodes. 

Imatges taller Méscola

El Rafael havia fet diversos decorats pel Gran Teatre del Liceu i donades les gran dimensions que tenien, els pintava en el taller d'escenografia que hi havia en el mateix teatre. Jo hi havia estat algunes vegades i recordo molt vivament que en ocasió del muntatge dels decorats de l'òpera Parsifal de Wagner, vaig estar dins l'escenari que em va semblar immens, però l'anècdota que tinc molt present és que el cap dels tramoistes  em va fer sortir per una porta que donava al prosceni i situada davant del gran teló van encendre durant un parell de minuts tots els llums de la gran sala. Quina impressió! Aquell dia em vaig prometre que m'agradaria seure en aquella meravellosa sala. Al cap d'uns quants anys ho vaig aconseguir. 

Anna Mª Mora

EXPOSICIÓ INTERNACIONAL - PARIS 1937

Esperanza Gonzalez Artucha

L'Esperança havia nascut a Sant Sebastià (Donostia) el 1913 i quan va esclatar la revolta militar del 18 de juliol de 1936 la seva vida va patir un canvi total. La incertesa dels primers mesos va donar pas a l'evidència de què la situació no anava del tot bé. Davant dels primers bombardejos va marxar amb la seva mare a passar uns dies a Bilbao, a l'espera que les coses milloressin, però allò va ser l'inici d'un llarg periple que les va dur a viatjar per molts llocs sempre fugint de la ja declarada Guerra Civil.

L'estada a Bilbao va ser més llarga del previst, però malauradament en lloc de tornar a casa, van veure's obligades a evacuar cap a Santander. Aquest cop però, la situació va esdevenir encara més complicada i els refugiats bascos, que s'hi havien aplegat, van ser evacuats per mar en diversos mercants anglesos cap a França. Elles anaven a bord del vaixell Seven Seas Spray, on majoritària-ment eren dones i criatures, encara que també s'hi trobaven nombrosos alts funcionaris del govern d'Euskadi.

Mercant Seven Seas Spray

Van ser conduïts al port de l'Havre a la Normandia i des d'allí les autoritats franceses els van distribuir en diferents llocs. L'àvia i la mare van anar a parar a la població de Deauville on les van assignar un vell casalot que havia estat una presó durant la Gran Guerra. La mare explicava que les dones aviat es van organitzar formant grups de treball per fer habitable aquell lloc. Com que la mare parlava bé el francès i era modista d'ofici aviat va trobar feina per poder subsistir millor.

Palau de Chaillot i font del Trocadero

Al ser refugiades espanyoles i trobant-se bastant a prop de Paris, van ser convidades, per les autoritats locals, a visitar l'Exposició  Internacional que es celebrava en aquell moment i fins hi tot els hi van fer una rebuda especial en el Pavelló de la República. La mare va guardar aquestes fotos de la seva visita el 19 de setembre de 1937, que recordava amb gran emoció.

Entrada al Pavelló de la República

El Pavelló de la República va ser construït per l'arquitecte Josep Lluís Sert i per la seva decoració va comptar amb un nombre important d'obres d'art de diferents artistes. Acabada l'exposició aquest edifici va desaparèixer, però sortosament amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, es va fer una reproducció exacta, al barri barceloní d'Horta, que aplega un arxiu-biblioteca sobre la Segona República, la Guerra Civil i l'exili.

Pavelló de la República - Exposició Internacinal de Paris 1937

A Picasso se li havia encarregat un mural de grans dimensions per una de les parets de l'entrada i impactat pels borbardeigs de la població de Guernica, a l'abril de 1937, va desestimar la idea inicial que tenia, i en un temps record va pintar la que esdevindria una de les seves obres més famoses, a la que li va donar el nom d'aquesta població i que marcaria un abans i un després en la seva dilatada obra. 

Inicialment el Guernica no va agradar gaire als que li havien encarregat i fins i tot es van arribar a plantejar canviar la ubicació per una obra més realista, però aviat va tenir un gran ressó i es va quedar on era. Junt amb aquest quadre hi havia la Font del Mercuri de Calder, una escultura d'Alberto Sánchez, El segador de Joan Miró i treballs d'altres artistes de renom. També s'exhibien cartells propagandístics de l'època i fotos que mostraven la situació del conflicte a Espanya.

L'estada a França de l'Esperança i la seva mare no va ser gaire llarga ja que, davant dels insistents rumors de l'amenaça de l'Alemanya nazi, van preferir retornar cap a Espanya per retrobar-se a Alberic amb el seu germà i fill Carlos que treballava a la fàbrica d'armament on el Rafel, el pare, era el cap de camuflatge. El viatge de tornada va ser molt accidentat, però finalment ho van aconseguir. Acabada la guerra ja no van tornar a viure a Sant Sebastià.

Anna Mª Mora

CAMUFLATGE

Rafel Mora Salvador

Rafael Mora Salvador va néixer a Barcelona el 1910. Quan tenia deu anys va quedar orfe de pare, fet que sens dubte va canviar el seu destí. Des de molt petit va mostrat una gran habilitat i afecció per la pintura i el dibuix i als catorze anys va entrar a treballar d'aprenent al taller d'escenografía Batlle-Amigó on va aprendre l'ofici. Aquests escenògrafs eren molt valorats ja que habitualment feien els decorats pels teatres de més renom de la ciutat. Pocs anys més tard va estudiar tècniques pictòriques i perspectiva a l'Escola de la Llotja de Barcelona on va completar la seva formació.

Quan va esclatar la Guerra Civil a Barcelona es va continuar l'activitat teatral i tot i la colectivització dels tallers d'escenografia i dels teatres, aquests van seguir treballant a bon ritme.



El 1937 el colectiu d'escenògrafs de Barcelona es va posar, a través de la Generalitat, a disposició del Ministerio de la Guerra per prendre part de forma activa en les activitats de guerra. El paper que se'ls va assignar va ser el d'encarregar-se del camuflatge de fàbriques i edificis estratègics perquè des de l'aire no fossin identificats pels avions espies. Van ser destinats perquè portessin a terme les accions de camuflatge a la zona de València on s'havien traslladat fàbriques de tot tipus, davant l'avanç de l'exèrcit rebel. 

El govern de la República va crear aquesta Brigada aprofitant el reglament del cos civil de carrabiners, ja que les tasques encomanades no eren propiament militars, encara que vestien un uniforme similar i es regien per una estructura que ho podia fer pensar.

El Rafel, el meu pare, va ser nomenat caporal primer responsable directe del camuflatge
de llocs estratègics que podien ser diana per a l'enemic. Tenia a les seves ordres una vintena d'homes entre escenògrafs, pintors i fusters i amb teles i xarxes que tenyien i pintaven imitant els colors de l'entorn i afegint  cartró, fustes i altres elements feien desaparèixer tot rastre del volum i de l'ombra dels edificis que calia amagar

La primera missió va consistir en camuflar a dos quilòmetres de Castelló un grup de cellers on s'havia traslladat, des de Madrid amb tot el seu personal, la Fàbrica de la Moneda y Timbre i on es produïen diariament monedes, bitllets i segells. La Brigada no hi podia entrar, treballava a l'exterior i a nivell de terra havien de preveure quin seria el resultat de la seva feina vista des de l'aire.

La segona operació va ser a Nàquera on s'havia de camuflar un xalet, al mig del bosc. Era el xalet on Juan Negrin, el cap del govern republicà, es retirava a descansar i on solia arribar ben entrada la nit i hi reposava unes poques hores.

Poc després , el pare, va rebre l'ordre d'una missió de molta més envergadura, per la qual van caldre el doble d'homes. Li van manar que traslladés el centre de carrabiners número 10 a la localitat d'Alberic on hi havia una important fàbrica d'armament que era imprescindible que no fos localitzada, ja que en ella es fabricava el subfusell anomenat "Naranjero", com els arbres tarongers de l'entorn de la fàbrica, i que era l'arma més comuna utilitzada per l'exèrcit republicà. 

Alberic era una petita població agrícola on es conreava arròs i tarongers i s'hi van estar fins al final de la guerra. Vivien en les típiques barraques valencianes enmig dels camps de tarongers i malgrat les moltes privacions del moment, el pare sempre comentava que mai havia tornat a menjar taronges tan bones com aquelles que menjava collides de l'arbre. 

Alberic - tarongers

La major part dels dirigents de la fàbrica eren engeniers i mecànics bascos i a Alberic es va agrupar una important població de persones provinents d'Euskadi, ja que molts familiars també s'hi havien retrobat. Davant l'imminent desfeta del bàndol republicà els dirigents de la fàbrica van desballestar el que van poder i van marxar emportant-se tota la documentació compromesa abans de què arribessin les forces "nacionals". El caporal Mora va ser la persona que es van quedar amb major graduació i a qui se li va encomanar lliurar la fàbrica als guanyadors. Incomprensiblement ni ell ni els seus homes van patir cap represàlia, aconseguint fugir cap a Barcelona després d'un accidentadíssim viatge de retorn

A Alberic el Rafel havia conegut l'Esperança, que treballava a les oficines de la fàbrica, i malgrat l'incertesa del moment es van enamorar. De seguida es van entendre molt bé i després d'un complicat festeig finalment es van casar el 1944. L'Esperança va ser la meva mare.

Anna Mª Mora

VÍCTOR MORA ALSINELLA - L'EXILI

Amb la proclamació de la Segona República el 1931 i la reinstauració de la Generalitat, Víctor Mora Alsinella va compaginar la seva activitat d'autor teatral i poeta amb diversos càrrecs en institucions culturals, a fi i efecte de potenciar la cultura i l'ús del català a tots nivells. 
Era amic personal d'en Ventura Gasol, que va ser conseller de cultura i l'oncle Víctor va treballar molt intensament perquè Catalunya tingués organismes propis dins l'àmbit cultural com la pròpia Societat d'Autors Teatrals de Catalunya de la que esdevingué president durant el període de la guerra.




El desastre de l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i la guerra civil, van destruir tots els projectes en els que moltes persones, tot i la guerra, van estar treballant fins el final de la desfeta, veient-se obligats a sortir del país a l'últim moment per no patir les represàlies, que intuïen, per les seves idees, però sempre amb l'esperança d'un futur retornament.

Víctor Mora Alsinella i Pepita Pérez Ypa

L'oncle Víctor, junt amb la seva dona Pepita, van emigrar primer a França i des d'allí, organitzat pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles, van sortir del port de Sète, el 25 de maig de 1939, a bord del vaixell Sinaia amb destinació a Veracruz (Mèxic) on van arribar després d'un duríssim viatge de dinou dies, fent escales tècniques a Madeira i Arecibo (Puerto Rico). 

Arribada del vaixell Sinaia a Veracruz

Aquest va ser el primer d'una sèrie de vaixells amb exiliats catalans i espanyols que va arribar a Mèxic, a bord  del qual hi anaven 1600 persones que fugien de la postguerra i que s'acolliren a l'oferta del president mexicà Lázaro Cárdenas de donar-los asil polític. Entre aquests viatgers hi havia nombrosos intelectuals, escriptors, artistes, científics i polítics que es trobaven detinguts en els camps de refugiats del sud de França. 



Malgrat les espectatives que s'havien creat, no va ser fàcil adaptar-se a un nou país amb una societat de costums força diferents. De totes maneres els catalans molt aviat van fundar les seves pròpies institucions culturals com per exemple l'Orfeó Català de Mèxic que organitzava funcions teatrals, els Jocs Florals, la Diada de Sant Jordi o el Nadal, per no perdre ni els costums ni la identitat al sentir-se tan lluny de la pàtria. Aquesta és una mostra.

L'oncle Víctor s'incorporà profesionalment a la cultura mexicana en anys que foren de gran activitat i en els quals hi intervingueren de manera destacada gran nombre de catalans. Ràdio, cinema, espectacles musicals, foren els seus àmbits d'actuació, així com una incipient televisió, però poc a poc va anar perdent els ànims, especialment després de la prematura mort de la seva dona i l'enyorament de la pàtria i la falta d'espectatives de tornar, van fer la resta. Va enmalaltir i després de passar algunes temporades en un sanatori va morir a Mèxic D.F. el 27 de novembre de 1960. Fou enterrat en el Panteó Español i a la seva tomba hi ha un llibre obert de marbre  on es llegeix Víctor Mora Alsinella, aquí yace. 

Va ser un gran idealista i la seva trajectòria personal i artística sempre ho va demostrar. Va escriure poesia de gran contingut patriòtic i els versos inèdits escrits a l'exili mostren una gran sensibilitat i enyorança.

Anna Mª Mora

VÍCTOR MORA ALSINELLA - CANÇÓ D'AMOR I DE GUERRA

Víctor Mora Alsinella

L'oncle Víctor va néixer el 1895. Era el gran de cinc germans i va quedar orfe de mare als 14 anys. El segon matrimoni del seu pare, l'avi Esteve, va fer incrementar en tres més el nombre de germans i amb la també prematura mort del pare va esdevenir el cap de la família, fent-se càrrec dels germans més petits amb qui sempre va estar molt unit. Des de molt jove va tenir una gran afecció al teatre i la literatura i ben aviat va començar a escriure obres teatrals d'alt contingut patriòtic dins del corrent molt de moda en les primeres dècades del segle XX.

La seva font d'inspiració eren els paisatges, els ambients populars i la vida rural que li agradava conèixer viatjant pel país, però va ser el Vallespir i la visió del Canigó que el van inspirar a escriure la  sarsuela "Cançó d'amor i de guerra". Lluís Capdevila va col·laborar en aquesta obra per adaptar-la correctament a les rimes musicals. Aquesta obra va esdevenir el punt de partida per escriure altres sarsueles catalanes que en el seu moment van tenir un èxit important, però que malauradament no ha trascendit fins avui en dia.

"Cançó d'amor i de guerra" es va estrenar al Teatre Nou de Paral·lel de Barcelona el 16 d'abril de 1926, havent patit moltes visicituts abans de l'estrena, ja que, en plena dictadura d'en Primo de Rivera i sent governador Civil de Barcelona el general Milans del Bosch, es va prohibir, censurant algunes parts del text i sobretot el títol que originàriament havia de ser "Els soldats de l'ideal". 

El Noticiero Universal - 18 de juny 1926

L'argument romàntic i alhora patriòtic junt amb la inspiradíssima música del mestre Martínez Valls van fer que obtingués un èxit sense precedents,arribant-se, en pocs anys, a les mil cinc-centes representacions arreu dels paisos catalans, fins el punt que es va traduir al castellà i es va estrenar en el Teatro Fuencarral de Madrid l'any 1928, representant-se per Espanya i Sud Amèrica.

Teatro Fuencarral  - 1928

Durant els anys trenta, l'oncle Víctor, junt amb l'activitat teatral, va desenvolupar una intensa tasca cultural en el país, esdevenint President de la Comissió Delegada a Catalunya de la Societat d'Autors Dramàtics d'Espanya, lluitant fermament per fundar la Societat d'Autors Teatrals de Catalunya, que finalment es va constituir durant la Guerra Civil.

Teatre Victoria - 1951

Després de la desfeta de la guerra, no va ser fins els anys cinquanta quan es van tornar a reemprendre regularment representacions teatrals i "Cançó d'amor i de guerra" va tenir la sort d'esdevenir gairebé un símbol i ser representada també per moltes companyies d'afeccionats, així com moltes corals van incorporar en el seu repertori algunes de les peces emblemàtiques de la sarsuela com la Sardana i "Pirineus".


Al 1983, sent Regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona Mª Aurélia Campmany, es van fer al Liceu, per les Festes de la Mercè, quatre representacions de l'obra amb una posta en escena espectacular sota la direcció de Josep Montanyès. Va ser tot un èxit amb totes les localitats exhaurides i per la família, a part d'un honor, va ser la forma de retre un homenatge pòstum a l'home que va morir a l'exili, oblidat i lluny de la pàtria.

Aquesta és una petita resenya d'algunes obres de les quals l'oncle Víctor n'era l'autor:

El camí de la fàbrica (drama) - La cançó dels Catalans (drama patriòtic) - La masia de les flors (comèdia) - L'embruixada (drama rural) - Cançó d'amor i de guerra (sarsuela) - L'hereu Riera (glosa popular) - La legió d'honor (sarsuela) - La taverna d'en Mallol (lírico-dramàtica) - Gent del camp (sarsuela) - L'àliga roja (sarsuela) - Fra Jerónimo (sarsuela) - La romanza húngara (sarsuela).

Anna Mª Mora