LA NOVA CANÇÓ

La història i el temps que ens toca viure, encara que sigui d'una manera indirecte, marquen la pròpia vida i formen part del bagatge personal amb més o menys intensitat.  

A finals de la dècada dels 50, l'estat espanyol es va veure obligat a millorar la seva imatge internacional al ser admès a les Nacions Unides i això va afavorir algunes tímides iniciatives culturals del català. El 1961 es va crear la firma discogràfica Edigsa, es va fundar Ômnium Cultural i es va publicar el primer número de Cavall Fort i el 1962 apareix el primer llibre d'Edicions 62. Poc a poc el català començava a aconseguir presència pública.

El 1959 Luís Serrahima va publicar a la revista Germinabit l'article titulat "Ens calen cançons d'ara" que es considerat el manifest fundacional del moviment anomenat la Nova Cançó. En ple franquisme va sorgir aquest moviment artístic que impulsava una cançó cantada en català que fos diferent al cant coral, els cuplets o les cançons de muntanya, però que reivindiqués la llengua catalana i alhora amb marcada reivindicació democràtica.

Els primers intents de cantar en català van ser l'any 1958 d'alguns dels èxits internacionals de la música moderna i ho van fer: las Hernanas Serrano, José Guardiola, Font Sellabona i Rudy Ventura. Al mateix temps sorgeix el grup Els setze jutges fundat per Miquel Porter, Josep Mª Espinàs i Remei Margarit que imitant la cançó francesa de figures com Brassens, Brel, etc. inicien un tipus de cançons en català diferents a les ja existents. Paral·lelament el Grup de Folk difonen en català la música popular d'arrels anglosaxones.

L'any 1961 tenen lloc els concerts inicials d'Els Setze Jutges al Centre Lleidatà de Barcelona i al CICF. Aquesta formació anirà acollint nous intèrprets fins arribar al nombre que els donava nom. Així el 1962 es van incorporar Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra; el 1963 Enric Barbat, Xavier Elies i Guillermina Motta; el 1964 Mª del Carme Girau, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet i Maria Amèlia Pedrerol; el 1965 Joan Manuel Serrat; el 1966 Maria del Mar Bonet i finalment el 1967 Rafael Subirats i Lluís Llach van completar els setze membres. 

En aquestes actuacions inicials cantaven conjuntament diversos membres de la formació i en alguns casos convidaven a altres cantants com va ser el cas de Raimon, que havien conegut a Castelló de la Plana, i que va cantar poc després a la nit literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. Però la primera actuació conjunta d'Els Setze Jutges i Raimon va ser al Fòrum Vergés de Barcelona al desembre de 1962. A partir d'aquells moment Raimon van iniciar la seva carrera d'autor que encara no s'ha aturat.

A mitjans dels anys seixanta van sorgir de diferents àmbits nous cantants com Guillem d'Efak , Ovidi Montllor, Xavier Ribalta, Jaume Sisa , Pau Riba, Marina Rosell i Xesco Boix i en el terreny més professional Núria Feliu que va arribar a actuar amb el pianista Tete Montoliu a l'Hotel Waldorf Astoria de Nova York. En pocs anys algunes figures d'Els Setze Jutges es van anar consolidant i van iniciar una carrera en solitari que els ha portat a assolir el més alts nivells de fama i de popularitat en el món de la cançó fins i tot internacional. Figures com Joan Manuel Serrat, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Luís LLach són reconegudes arreu.

L'esclat musical de la Nova Cançó va durar dues dècades i aquesta va estar molt vinculada a les vivències personals d'una generació de joves que van trobar en ella la nostra veu i les nostres paraules. Recordo el que deuria ser el meu primer contacte amb Els Setze Jutges l'any 1964 als Lluïsos de Gràcia on cantaven diversos membres de la formació. Aquests actes no s'anunciaven i es convocaven pel boca orella. Després vindrien l'Aliança del Poblenou, el Forum Vergés i les matinals al Teatre Romea. Recordo que, en aquell moment, m'agradaven molt les cançons de Joan Ramon Bonet i de Martí Llaurador, però qui esdevindria per a mi la figura cabdal seria en Raimon. La seva força interpretativa i les seves cançons m'emocionaven i ho segueixen fent, però per a mi van significar un punt i apart les cançons de "La Roda del temps" sobre poemes de Salvador Espriu. Haig de confessar que Raimon em va obrir la porta d'entrada al món d'Espriu. Tanmateix les cançons d'amor, que encara que són molt poques en la seva extensa discografia, tenen una tendresa i una força difícils de superar. "Com un puny" és per a mi el més clar exemple.

Anna Mª Mora