Què ràpid que passa el temps! Sembla que fa ben poc que escrivia la introducció per iniciar els escrits del meu blog i la incògnita que això em representava i ara ja hem arribat al final del curs.
El balanç d'aquest curs és molt positiu ja que he aprés un munt de coses, especialment sobre informàtica, però al mateix temps m'ha representat un esforç important el haver de confeccionar les diferents entrades. A causa del tema triat, cada setmana he hagut de fer un esforç important per recordar i buscar documentació sobre vivències familiars, algunes explicades i he tingut alguna que altra sorpresa en trobar fotografies que ja no recordava i dades que desconeixia. En general estic satisfeta del resultat perquè també m'ha permès fer una pràctica escrita que sempre va molt bé.
Una part molt important del curs han estat les persones que han format el grup de classe perquè hi hagut un ambient molt cordial i cada setmana hem llegit amb interès els diferents escrits tots ells de temàtiques molt diferents i sempre interessants i que ens han aportat nous coneixements, al igual que totes les explicacions de la Marcel·la i la Mercè que tan pacientment ens han repetit com buscar els projectes que perdíem o on havíem de posar les comes.
En acabar el curs tinc un sentiments contradictoris: per una banda, estic satisfeta per haver assolit un objectiu, però, per l'altra, sento la necessitat de saber què faré el curs vinent. Hauré d'esperar el setembre per esbrinar-ho.
Anna Mª Mora
diumenge, 18 de maig del 2014
dilluns, 12 de maig del 2014
LA NOVA CANÇÓ
A finals de la dècada dels 50, l'estat espanyol es va veure obligat a millorar la seva imatge internacional al ser admès a les Nacions Unides i això va afavorir algunes tímides iniciatives culturals del català. El 1961 es va crear la firma discogràfica Edigsa, es va fundar Ômnium Cultural i es va publicar el primer número de Cavall Fort i el 1962 apareix el primer llibre d'Edicions 62. Poc a poc el català començava a aconseguir presència pública.
El 1959 Luís Serrahima va publicar a la revista Germinabit l'article titulat "Ens calen cançons d'ara" que es considerat el manifest fundacional del moviment anomenat la Nova Cançó. En ple franquisme va sorgir aquest moviment artístic que impulsava una cançó cantada en català que fos diferent al cant coral, els cuplets o les cançons de muntanya, però que reivindiqués la llengua catalana i alhora amb marcada reivindicació democràtica.
En aquestes actuacions inicials cantaven conjuntament diversos membres de la formació i en alguns casos convidaven a altres cantants com va ser el cas de Raimon, que havien conegut a Castelló de la Plana, i que va cantar poc després a la nit literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. Però la primera actuació conjunta d'Els Setze Jutges i Raimon va ser al Fòrum Vergés de Barcelona al desembre de 1962. A partir d'aquells moment Raimon van iniciar la seva carrera d'autor que encara no s'ha aturat.
L'esclat musical de la Nova Cançó va durar dues dècades i aquesta va estar molt vinculada a les vivències personals d'una generació de joves que van trobar en ella la nostra veu i les nostres paraules. Recordo el que deuria ser el meu primer contacte amb Els Setze Jutges l'any 1964 als Lluïsos de Gràcia on cantaven diversos membres de la formació. Aquests actes no s'anunciaven i es convocaven pel boca orella. Després vindrien l'Aliança del Poblenou, el Forum Vergés i les matinals al Teatre Romea. Recordo que, en aquell moment, m'agradaven molt les cançons de Joan Ramon Bonet i de Martí Llaurador, però qui esdevindria per a mi la figura cabdal seria en Raimon. La seva força interpretativa i les seves cançons m'emocionaven i ho segueixen fent, però per a mi van significar un punt i apart les cançons de "La Roda del temps" sobre poemes de Salvador Espriu. Haig de confessar que Raimon em va obrir la porta d'entrada al món d'Espriu. Tanmateix les cançons d'amor, que encara que són molt poques en la seva extensa discografia, tenen una tendresa i una força difícils de superar. "Com un puny" és per a mi el més clar exemple.
Anna Mª Mora
diumenge, 4 de maig del 2014
LES ACAMPADES DE SETMANA SANTA
Setmana Santa és una època ideal per gaudir del camp i de la natura. Encara que la temperatura és generalment fresqueta i pot haver alguna pluja no desitjada, la primavera es mostra amb tot el seu resplendor. Sempre m'agradat molt sortir en aquestes dates per gaudir de l'aire lliure i encara que darrerament no ho he fet tant, em venen a la memòria les acampades en les que hi participava i que per a mi van esdevenir habituals durant anys.
Regirant fotografies m'han caigut
a les mans les que penso van ser de la primera acampada la Setmana Santa de l'any 1964 a Tavertet, amb una colla de la feina, organitzada per un parell de companys molt més grans i amants de la muntanya, que es van proposar formar un grup amb la jovenalla de l'empresa per fer excursions i sortides a la muntanya. El seu propòsit va esdevenir tot un èxit i les acampades de Setmana Santa en aquell prat, al costat de Mas Novelles, es van repetir bastantes vegades.
Hi ha molts detalls que m'han fugit o se'm barregen amb d'altes, perquè acampades com aquella en vaig fer moltes, però si que tinc present el fred de la nit, arraulida dins d'una manta sobre una màrfega plena de palla i amb el sostre de la tenda fregant-me el nas.
Per a mi aquelles acampades a Tavertet van esdevenir una cosa molt emocionant ja que, apart de representar una sortida a la muntanya amb tot el que comportava, em va permetre conèixer una mica el país fent excursions per les rodalies a indrets com la Riera de Balà, l'ermita de Sant Corneli, el Puig de la Força, el salt del Molí Bernat, Rupit i Can Tonigros .
Però la imatge que guardo més viva és la dels focs de camp de les nits amb tots els companys al voltant d'una gran foguera, mirant com les flames canviaven de forma i els troncs es torçaven dins les brases; menjant coca i galetes amb vi dolç mentre cantàvem al so d'un parell de guitarres. Teníem uns cançoners que anaven de mà en mà i que jo encara guardo. Es creava una comunicació especial on es barrejaven diferents ingredients com l'amistat, la joventut, la companyonia, l'amor i la il·lusió i tot això embolcallat per l'aire puríssim de la nit i sota la immensitat del firmament rutilant d'estels.
Em sento afortunada d'haver pogut gaudir d'una cosa que malauradament ara ja no es pot fer, però el record és tan intens, que sempre que vulgui ho podré reviure.
Regirant fotografies m'han caigut a les mans les que penso van ser de la primera acampada la Setmana Santa de l'any 1964 a Tavertet, amb una colla de la feina, organitzada per un parell de companys molt més grans i amants de la muntanya, que es van proposar formar un grup amb la jovenalla de l'empresa per fer excursions i sortides a la muntanya. El seu propòsit va esdevenir tot un èxit i les acampades de Setmana Santa en aquell prat, al costat de Mas Novelles, es van repetir bastantes vegades.
Hi ha molts detalls que m'han fugit o se'm barregen amb d'altes, perquè acampades com aquella en vaig fer moltes, però si que tinc present el fred de la nit, arraulida dins d'una manta sobre una màrfega plena de palla i amb el sostre de la tenda fregant-me el nas.
 |
| Cinglera de Tavertet |
 |
| Tavertet |
Em sento afortunada d'haver pogut gaudir d'una cosa que malauradament ara ja no es pot fer, però el record és tan intens, que sempre que vulgui ho podré reviure.
Anna Mª Mora
Subscriure's a:
Missatges (Atom)