EXPOSICIÓ INTERNACIONAL - PARIS 1937

Esperanza Gonzalez Artucha

L'Esperança havia nascut a Sant Sebastià (Donostia) el 1913 i quan va esclatar la revolta militar del 18 de juliol de 1936 la seva vida va patir un canvi total. La incertesa dels primers mesos va donar pas a l'evidència de què la situació no anava del tot bé. Davant dels primers bombardejos va marxar amb la seva mare a passar uns dies a Bilbao, a l'espera que les coses milloressin, però allò va ser l'inici d'un llarg periple que les va dur a viatjar per molts llocs sempre fugint de la ja declarada Guerra Civil.

L'estada a Bilbao va ser més llarga del previst, però malauradament en lloc de tornar a casa, van veure's obligades a evacuar cap a Santander. Aquest cop però, la situació va esdevenir encara més complicada i els refugiats bascos, que s'hi havien aplegat, van ser evacuats per mar en diversos mercants anglesos cap a França. Elles anaven a bord del vaixell Seven Seas Spray, on majoritària-ment eren dones i criatures, encara que també s'hi trobaven nombrosos alts funcionaris del govern d'Euskadi.

Mercant Seven Seas Spray

Van ser conduïts al port de l'Havre a la Normandia i des d'allí les autoritats franceses els van distribuir en diferents llocs. L'àvia i la mare van anar a parar a la població de Deauville on les van assignar un vell casalot que havia estat una presó durant la Gran Guerra. La mare explicava que les dones aviat es van organitzar formant grups de treball per fer habitable aquell lloc. Com que la mare parlava bé el francès i era modista d'ofici aviat va trobar feina per poder subsistir millor.

Palau de Chaillot i font del Trocadero

Al ser refugiades espanyoles i trobant-se bastant a prop de Paris, van ser convidades, per les autoritats locals, a visitar l'Exposició  Internacional que es celebrava en aquell moment i fins hi tot els hi van fer una rebuda especial en el Pavelló de la República. La mare va guardar aquestes fotos de la seva visita el 19 de setembre de 1937, que recordava amb gran emoció.

Entrada al Pavelló de la República

El Pavelló de la República va ser construït per l'arquitecte Josep Lluís Sert i per la seva decoració va comptar amb un nombre important d'obres d'art de diferents artistes. Acabada l'exposició aquest edifici va desaparèixer, però sortosament amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, es va fer una reproducció exacta, al barri barceloní d'Horta, que aplega un arxiu-biblioteca sobre la Segona República, la Guerra Civil i l'exili.

Pavelló de la República - Exposició Internacinal de Paris 1937

A Picasso se li havia encarregat un mural de grans dimensions per una de les parets de l'entrada i impactat pels borbardeigs de la població de Guernica, a l'abril de 1937, va desestimar la idea inicial que tenia, i en un temps record va pintar la que esdevindria una de les seves obres més famoses, a la que li va donar el nom d'aquesta població i que marcaria un abans i un després en la seva dilatada obra. 

Inicialment el Guernica no va agradar gaire als que li havien encarregat i fins i tot es van arribar a plantejar canviar la ubicació per una obra més realista, però aviat va tenir un gran ressó i es va quedar on era. Junt amb aquest quadre hi havia la Font del Mercuri de Calder, una escultura d'Alberto Sánchez, El segador de Joan Miró i treballs d'altres artistes de renom. També s'exhibien cartells propagandístics de l'època i fotos que mostraven la situació del conflicte a Espanya.

L'estada a França de l'Esperança i la seva mare no va ser gaire llarga ja que, davant dels insistents rumors de l'amenaça de l'Alemanya nazi, van preferir retornar cap a Espanya per retrobar-se a Alberic amb el seu germà i fill Carlos que treballava a la fàbrica d'armament on el Rafel, el pare, era el cap de camuflatge. El viatge de tornada va ser molt accidentat, però finalment ho van aconseguir. Acabada la guerra ja no van tornar a viure a Sant Sebastià.

Anna Mª Mora

CAMUFLATGE

Rafel Mora Salvador

Rafael Mora Salvador va néixer a Barcelona el 1910. Quan tenia deu anys va quedar orfe de pare, fet que sens dubte va canviar el seu destí. Des de molt petit va mostrat una gran habilitat i afecció per la pintura i el dibuix i als catorze anys va entrar a treballar d'aprenent al taller d'escenografía Batlle-Amigó on va aprendre l'ofici. Aquests escenògrafs eren molt valorats ja que habitualment feien els decorats pels teatres de més renom de la ciutat. Pocs anys més tard va estudiar tècniques pictòriques i perspectiva a l'Escola de la Llotja de Barcelona on va completar la seva formació.

Quan va esclatar la Guerra Civil a Barcelona es va continuar l'activitat teatral i tot i la colectivització dels tallers d'escenografia i dels teatres, aquests van seguir treballant a bon ritme.



El 1937 el colectiu d'escenògrafs de Barcelona es va posar, a través de la Generalitat, a disposició del Ministerio de la Guerra per prendre part de forma activa en les activitats de guerra. El paper que se'ls va assignar va ser el d'encarregar-se del camuflatge de fàbriques i edificis estratègics perquè des de l'aire no fossin identificats pels avions espies. Van ser destinats perquè portessin a terme les accions de camuflatge a la zona de València on s'havien traslladat fàbriques de tot tipus, davant l'avanç de l'exèrcit rebel. 

El govern de la República va crear aquesta Brigada aprofitant el reglament del cos civil de carrabiners, ja que les tasques encomanades no eren propiament militars, encara que vestien un uniforme similar i es regien per una estructura que ho podia fer pensar.

El Rafel, el meu pare, va ser nomenat caporal primer responsable directe del camuflatge
de llocs estratègics que podien ser diana per a l'enemic. Tenia a les seves ordres una vintena d'homes entre escenògrafs, pintors i fusters i amb teles i xarxes que tenyien i pintaven imitant els colors de l'entorn i afegint  cartró, fustes i altres elements feien desaparèixer tot rastre del volum i de l'ombra dels edificis que calia amagar

La primera missió va consistir en camuflar a dos quilòmetres de Castelló un grup de cellers on s'havia traslladat, des de Madrid amb tot el seu personal, la Fàbrica de la Moneda y Timbre i on es produïen diariament monedes, bitllets i segells. La Brigada no hi podia entrar, treballava a l'exterior i a nivell de terra havien de preveure quin seria el resultat de la seva feina vista des de l'aire.

La segona operació va ser a Nàquera on s'havia de camuflar un xalet, al mig del bosc. Era el xalet on Juan Negrin, el cap del govern republicà, es retirava a descansar i on solia arribar ben entrada la nit i hi reposava unes poques hores.

Poc després , el pare, va rebre l'ordre d'una missió de molta més envergadura, per la qual van caldre el doble d'homes. Li van manar que traslladés el centre de carrabiners número 10 a la localitat d'Alberic on hi havia una important fàbrica d'armament que era imprescindible que no fos localitzada, ja que en ella es fabricava el subfusell anomenat "Naranjero", com els arbres tarongers de l'entorn de la fàbrica, i que era l'arma més comuna utilitzada per l'exèrcit republicà. 

Alberic era una petita població agrícola on es conreava arròs i tarongers i s'hi van estar fins al final de la guerra. Vivien en les típiques barraques valencianes enmig dels camps de tarongers i malgrat les moltes privacions del moment, el pare sempre comentava que mai havia tornat a menjar taronges tan bones com aquelles que menjava collides de l'arbre. 

Alberic - tarongers

La major part dels dirigents de la fàbrica eren engeniers i mecànics bascos i a Alberic es va agrupar una important població de persones provinents d'Euskadi, ja que molts familiars també s'hi havien retrobat. Davant l'imminent desfeta del bàndol republicà els dirigents de la fàbrica van desballestar el que van poder i van marxar emportant-se tota la documentació compromesa abans de què arribessin les forces "nacionals". El caporal Mora va ser la persona que es van quedar amb major graduació i a qui se li va encomanar lliurar la fàbrica als guanyadors. Incomprensiblement ni ell ni els seus homes van patir cap represàlia, aconseguint fugir cap a Barcelona després d'un accidentadíssim viatge de retorn

A Alberic el Rafel havia conegut l'Esperança, que treballava a les oficines de la fàbrica, i malgrat l'incertesa del moment es van enamorar. De seguida es van entendre molt bé i després d'un complicat festeig finalment es van casar el 1944. L'Esperança va ser la meva mare.

Anna Mª Mora

VÍCTOR MORA ALSINELLA - L'EXILI

Amb la proclamació de la Segona República el 1931 i la reinstauració de la Generalitat, Víctor Mora Alsinella va compaginar la seva activitat d'autor teatral i poeta amb diversos càrrecs en institucions culturals, a fi i efecte de potenciar la cultura i l'ús del català a tots nivells. 
Era amic personal d'en Ventura Gasol, que va ser conseller de cultura i l'oncle Víctor va treballar molt intensament perquè Catalunya tingués organismes propis dins l'àmbit cultural com la pròpia Societat d'Autors Teatrals de Catalunya de la que esdevingué president durant el període de la guerra.




El desastre de l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i la guerra civil, van destruir tots els projectes en els que moltes persones, tot i la guerra, van estar treballant fins el final de la desfeta, veient-se obligats a sortir del país a l'últim moment per no patir les represàlies, que intuïen, per les seves idees, però sempre amb l'esperança d'un futur retornament.

Víctor Mora Alsinella i Pepita Pérez Ypa

L'oncle Víctor, junt amb la seva dona Pepita, van emigrar primer a França i des d'allí, organitzat pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles, van sortir del port de Sète, el 25 de maig de 1939, a bord del vaixell Sinaia amb destinació a Veracruz (Mèxic) on van arribar després d'un duríssim viatge de dinou dies, fent escales tècniques a Madeira i Arecibo (Puerto Rico). 

Arribada del vaixell Sinaia a Veracruz

Aquest va ser el primer d'una sèrie de vaixells amb exiliats catalans i espanyols que va arribar a Mèxic, a bord  del qual hi anaven 1600 persones que fugien de la postguerra i que s'acolliren a l'oferta del president mexicà Lázaro Cárdenas de donar-los asil polític. Entre aquests viatgers hi havia nombrosos intelectuals, escriptors, artistes, científics i polítics que es trobaven detinguts en els camps de refugiats del sud de França. 



Malgrat les espectatives que s'havien creat, no va ser fàcil adaptar-se a un nou país amb una societat de costums força diferents. De totes maneres els catalans molt aviat van fundar les seves pròpies institucions culturals com per exemple l'Orfeó Català de Mèxic que organitzava funcions teatrals, els Jocs Florals, la Diada de Sant Jordi o el Nadal, per no perdre ni els costums ni la identitat al sentir-se tan lluny de la pàtria. Aquesta és una mostra.

L'oncle Víctor s'incorporà profesionalment a la cultura mexicana en anys que foren de gran activitat i en els quals hi intervingueren de manera destacada gran nombre de catalans. Ràdio, cinema, espectacles musicals, foren els seus àmbits d'actuació, així com una incipient televisió, però poc a poc va anar perdent els ànims, especialment després de la prematura mort de la seva dona i l'enyorament de la pàtria i la falta d'espectatives de tornar, van fer la resta. Va enmalaltir i després de passar algunes temporades en un sanatori va morir a Mèxic D.F. el 27 de novembre de 1960. Fou enterrat en el Panteó Español i a la seva tomba hi ha un llibre obert de marbre  on es llegeix Víctor Mora Alsinella, aquí yace. 

Va ser un gran idealista i la seva trajectòria personal i artística sempre ho va demostrar. Va escriure poesia de gran contingut patriòtic i els versos inèdits escrits a l'exili mostren una gran sensibilitat i enyorança.

Anna Mª Mora

VÍCTOR MORA ALSINELLA - CANÇÓ D'AMOR I DE GUERRA

Víctor Mora Alsinella

L'oncle Víctor va néixer el 1895. Era el gran de cinc germans i va quedar orfe de mare als 14 anys. El segon matrimoni del seu pare, l'avi Esteve, va fer incrementar en tres més el nombre de germans i amb la també prematura mort del pare va esdevenir el cap de la família, fent-se càrrec dels germans més petits amb qui sempre va estar molt unit. Des de molt jove va tenir una gran afecció al teatre i la literatura i ben aviat va començar a escriure obres teatrals d'alt contingut patriòtic dins del corrent molt de moda en les primeres dècades del segle XX.

La seva font d'inspiració eren els paisatges, els ambients populars i la vida rural que li agradava conèixer viatjant pel país, però va ser el Vallespir i la visió del Canigó que el van inspirar a escriure la  sarsuela "Cançó d'amor i de guerra". Lluís Capdevila va col·laborar en aquesta obra per adaptar-la correctament a les rimes musicals. Aquesta obra va esdevenir el punt de partida per escriure altres sarsueles catalanes que en el seu moment van tenir un èxit important, però que malauradament no ha trascendit fins avui en dia.

"Cançó d'amor i de guerra" es va estrenar al Teatre Nou de Paral·lel de Barcelona el 16 d'abril de 1926, havent patit moltes visicituts abans de l'estrena, ja que, en plena dictadura d'en Primo de Rivera i sent governador Civil de Barcelona el general Milans del Bosch, es va prohibir, censurant algunes parts del text i sobretot el títol que originàriament havia de ser "Els soldats de l'ideal". 

El Noticiero Universal - 18 de juny 1926

L'argument romàntic i alhora patriòtic junt amb la inspiradíssima música del mestre Martínez Valls van fer que obtingués un èxit sense precedents,arribant-se, en pocs anys, a les mil cinc-centes representacions arreu dels paisos catalans, fins el punt que es va traduir al castellà i es va estrenar en el Teatro Fuencarral de Madrid l'any 1928, representant-se per Espanya i Sud Amèrica.

Teatro Fuencarral  - 1928

Durant els anys trenta, l'oncle Víctor, junt amb l'activitat teatral, va desenvolupar una intensa tasca cultural en el país, esdevenint President de la Comissió Delegada a Catalunya de la Societat d'Autors Dramàtics d'Espanya, lluitant fermament per fundar la Societat d'Autors Teatrals de Catalunya, que finalment es va constituir durant la Guerra Civil.

Teatre Victoria - 1951

Després de la desfeta de la guerra, no va ser fins els anys cinquanta quan es van tornar a reemprendre regularment representacions teatrals i "Cançó d'amor i de guerra" va tenir la sort d'esdevenir gairebé un símbol i ser representada també per moltes companyies d'afeccionats, així com moltes corals van incorporar en el seu repertori algunes de les peces emblemàtiques de la sarsuela com la Sardana i "Pirineus".


Al 1983, sent Regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona Mª Aurélia Campmany, es van fer al Liceu, per les Festes de la Mercè, quatre representacions de l'obra amb una posta en escena espectacular sota la direcció de Josep Montanyès. Va ser tot un èxit amb totes les localitats exhaurides i per la família, a part d'un honor, va ser la forma de retre un homenatge pòstum a l'home que va morir a l'exili, oblidat i lluny de la pàtria.

Aquesta és una petita resenya d'algunes obres de les quals l'oncle Víctor n'era l'autor:

El camí de la fàbrica (drama) - La cançó dels Catalans (drama patriòtic) - La masia de les flors (comèdia) - L'embruixada (drama rural) - Cançó d'amor i de guerra (sarsuela) - L'hereu Riera (glosa popular) - La legió d'honor (sarsuela) - La taverna d'en Mallol (lírico-dramàtica) - Gent del camp (sarsuela) - L'àliga roja (sarsuela) - Fra Jerónimo (sarsuela) - La romanza húngara (sarsuela).

Anna Mª Mora