ELS AVIS

L'Esteve i l'Antònia es van casar el 1909. Es portaven divuit anys i l'avi feia poc que s'havia quedat vidu amb sis fills. El seu va ser un casament de conveniència, com molts en aquella època, però malgrat això van ser feliços.

L'avi Esteve era un home molt treballador i amb visió de futur que va treure endavant la seva nombrosa família, que es va veure augmentada amb tres fills més del segon matrimoni.Tenia una molt bona feina a la Companyia Naviliera Condeminas, que a principis del segle XX era una de les més importants del país i que feia el transport en vaixells per tota la Mediterrània. Tant és així, que es va anar adaptant als nous temps i avui en dia encara existeix.

La gran expansió d'aquesta empresa va propiciar la construcció el 1915 d'un nou edifici al passeig Colon colindant amb el que ja tenia al carrer de la Mercè. Aquest edifici, obra de Josep Pujol i Brull, ha passat a la història com Can Condeminas i és un model d'arquirectura modernista on es troben tots els elements propis d'aquest estil com: vidrieres, sostres de fusta, ferros forjats, ornaments de façana, etc.

Per tradició familiar la nissaga dels Mora era molt afeccionada al teatre i especialment a la sarsuela. Hi assistien amb regularitat a les estrenes i representacions d'aquest gènere molt de moda a finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.

En aquells anys Barcelona era un bullici de teatres diferenciats pels estils teatrals i de públic segons la seva ubicació. Al centre de la ciutat en teatres com el Tívoli i el Novetats es representaven comèdies dramàtiques per al públic més burgès i al Paral·lel, on el públic era molt més popular, l'oferta era molt àmplia ja que va arribar a haver-hi fins més d'una desena de teatres, on s'hi podien veure des de melodrames i vodevils al Gran Teatre Español, sainets, revista i mussic-hall a l'Apolo i al Molino entre d'altres i operetes i sarsueles preferentment al Teatre Victòria.

Però la família tenia un altre costum, després d'assistir a una vetllada teatral, tota la colla anava a berenar a Can Culleretes. Aquest mític restaurant, encara en funcionament avui en dia, feia les delícies de tota la família que en mig de xocolata, nata, crema i melindros acabaven la tarda. Però dissortadament aquestes diversions van tenir data de caducitat ja que l'avi va morir el 1921 d'un fulminant atac de cor quan tenia 54 anys i el més petit dels seus fills només 6.

Anna Mª Mora

L'ÀVIA ANTÒNIA

Antònia Salvador Cardona

Les terres del Baix Maestrat són ermes i eixutes només endolcides per mil·lenàries oliveres, ametllers i garrofers de troncs sinuosos. L'àvia Antònia era menuda, forta i una mica eixuta com la terra on va néixer el 1884 a Cervera del Maestre. Era la gran de quatre germans i la vida no li va ser fàcil, ja que des de molt petita va haver de treballar ajudant la família en les feines del camp. L'economia domèstica era molt escassa i l'oli, les ametlles i el vi eren l'única font d'ingressos per subsistir. Una sobtada malaltia del pare, encara jove, el va deixar impossibilitat i des de dalt del matxo els dirigia i ensenyava com havien de fer les collites.

Tinc una imatge d'ella molt peculiar. A la galeria de casa jo m'asseia al seu costat i li demanava que m'expliqués històries de quan era petita. Sent una nena de ciutat m'agradaven molt aquelles escenes rurals. M'explicava com collien les olives colpejant amb un pal llarg la capçana de les oliveres per fe-les caure a terra sobre les teles de sac que posaven al voltant del tronc. Sempre recordava el fred que passaven els dies de la collita i si plovia havien d'aixoplugar-se en les barraques dels camps perquè la situació del poble, dalt d'un turó, envoltat per una profunda rambla feia impossible creuar-la quan baixava plena d'aigua de banda a banda.

No entenia gaire quan m'explicava històries de carlins i com la seva mare, la besàvia Rosa, portava els missatges d'un poble a un altre junt amb els queviures. Amb els anys he aprés que el Maestrat va ser una zona importantíssima en aquelles lluites on des del 1833 fins el 1876 es van mantenir en tres períodes diferenciats les guerres carlines. En el primer període que va durar 7 anys les lluites entre els partidaris del pretendent  del tron d'Espanya Carlos V contra els exèrcits del govern lliberal de la regent Maria Cristina i posteriorment de la reina Isabel II, Morella sempre va ser una dels reductes més importants. Un jove militar simpatitzant amb aquesta causa, Ramón Cabrera, la va recolzar adherint-se al bàndol carlí i amb els anys esdevindria un dels seus cabdills més destacats. 

El segon període va durar també 7 anys, passant a ser el pretendent Carlos VI que, davant la impossibilitat de casar-lo amb la reina Isabel II, iniciaria la segona guerra carlina coneguda com la guerra dels "Matiners" tenint una especial incidència a Catalunya.


El tercer període coincidí amb la revolució "La Gloriosa" i el nomenament del nou rei Amadeo I de Savoia i la posterior proclamació de la Primera República. En aquells anys tan convulsos els carlins amb un nou pretendent Carlos VII van tenir molts partidaris a València, Catalunya i el Nord d'Espanya, fins que definitivament el 1876 es signà la pau amb el reconeixement del nou rei d'Espanya Alfonso XII. En les tres etapes d'aquesta guerra el General Cabrera va ser un dels militars més rellevants rebent el títol popular del "Tigre del Maestrat".


I tornant a la família, l'àvia no va tenir oportunitat d'aprendre de lletra, com deia ella, però era una dona decidida i quan va tenir vint anys va venir a Barcelona en busca d'una vida millor. Ajudada per uns parents va trobar feina de minyona i es va adaptar fàcilment als aires de la gran ciutat en expansió de principis del segle XX. 

Anna Mª Mora

L'AVI ESTEVE

Esteve Mora Olivé va néixer a Barcelona l'any 1866. Era el petit de cinc germans i va tenir una infantesa difícil, ja que els seus pares van morir de còlera en una de les diverses epidèmies que va patir la ciutat en el decurs del segle XIX. Els parents més propers es van fer càrrec del negoci familiar, una sastreria de teatre, però es van desentendre dels cinc germans que de molt joves van haver de valdre's per si mateixos. Sortosament l'avi es va quedar amb el seu germà gran fins que va tenir edat de treballar. Un exemple de les mancances que va patir l'avi va ser que no va poder aprendre a llegir i escriure correctament fins que va fer el soldat.

En el segle XIX Barcelona era una ciutat insalubre que va patir quatre epidèmies de còlera, nombroses de febre groga i d'altres malalties infeccioses. Diversos factors infuïren en aquesta circumstància ja que, a part de ser un port de mar, el desenvolupament industrial, amb la proliferació de fàbriques i tallers, van provocar una elevada densitat de població que vivia en habitatges deficients dins de les muralles que encerclaven la ciutat i que contribuïen a agreujar la massificació. En aquell moment només dos hospitals donaven servei de forma regular a tota la ciutat: l'Hospital de la Santa Creu, dins de les muralles i la Casa de Sanitat (actual Hospital del Mar). Aquest últim es trobava fora de les muralles entre el Portal de Mar i la platja i era des del segle XIV on es retenien els malalts que arribaven a Barcelona en vaixell.

Casa de Sanitat

Ja a principis de segle les autoritats sanitàries havien recomanat l'enderrocament de les muralles per resoldre en part aquest problema i també per poder expandir-se econòmicament. Però no va ser fins el 1868, que sent alcalde Rius i Taulet, es van  començar a enderrocar. Ildefons Cerdà també va tenir molt a veure amb aquest canvi ja que havia fet diversos plans per convertir Barcelona en una ciutat moderna on l'aire i el sol entrés pels seus carrers i la població visqués en habitatges salubres i més espaisos. En part ho va aconseguir i l'Eixample, el nou traçat de la ciutat fora muralles, va ser modèlic i encara avui ho és.

Enderroc de la muralla al Baluard de Tallers

Malgrat totes les vicissituts viscudes, l'avi va ser un home del seu temps que amb empenta i esforç va aconseguir, en aquella Barcelona en expansió, tenir un treball important i formar una nombrosa família.

Anna Mª Mora