LA VAGA DELS TRAMVIES

Als inicis dels anys 50 la població de Catalunya i de tota Espanya vivia, en plena postguerra, en unes condicions molt precàries. Només uns pocs gaudien de l'opulència. Eren les classes benestants que col·laboraven amb les autoritats del règim en la reconstrucció del país, afavorint els seus negocis i empreses.

Tramvia de l'època

L'ordre del Consejo de Ministros d'incrementar a Barcelona en 20 cèntims el preu del bitllet del tramvia, passant de 50 a 70 cèntims, va ser el detonant de la vaga de tramvies, mentre que a Madrid el preu es mantenia en 40 cèntims. Els ciutadans van iniciar un boicot a aquest transport públic l'1 de març de 1951 en resposta a aquest increment que va tenir una durada de més de dues setmanes arribant fins la vaga general del 12 de març. Els barcelonins, de forma massiva, van donar un total recolzament a la convocatòria de boicot als tramvies anant a treballar a peu. Fins i tot es van negar a agafar el tramvia a la sortida d'un partit de futbol celebrat aquell diumenge al camp de les Corts, tot i que plovia moltíssim.

 Es va dir que darrera d'aquest fets apart de l'oposició sindical, majoritàriament llibertària, membres de la falange local, en desacord amb el governador civil Eduardo Baeza Alegria, també l'havien propiciat. Davant de la durada d'aquests fets i de nombroses manifestacions, el governador civil, junt amb l'alcalde de la ciutat, van ser cessats per Franco i el nou governador civil, Felipe Acedo Colunga, va portar forces de la Guardia Civil de fora de Catalunya, emprenent una duríssima repressió amb diversos morts i molts ferits acabant d'aquesta manera les manifestacions ciutadanes i finalment deixant sense efecte la pujada del preu del bitllet.

D'ençà de la Guerra Civil, aquesta va ser la primera manifestació ciutadana en contra del govern sent seguit poc després per aldarulls a València, Madrid i altres ciutats espanyoles. La Barcelona obrera, rebel i llibertària, va tornar a les portades de la premsa internacional on va tenir un gran ressò.

Joan Brossa en el seu llibre Poemes entre el zero i la terra (1951) va dedicar a la vaga aquesta poesia:

12 DE MARÇ DE 1951, A LES 11 DEL MATÍ

La intentona logró un éxito inicial...
De la premsa.

La manifestació bolca
i crema un tramvia.
Reapareixen impresos
i proclames per Barcelona.

Baixa
una manifestació que clama sense parar.
Els comerços tanquen. Sí,
a baix els feixistes!

La policia és apedregada.
Llancen per les finestres del Govern Civil
draps impregnats de benzina. 
Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer.
Han cessat les explosions.

A la dreta, l'impacte d'una bomba.

Jo només tenia 7 anys, però recordo que a casa en van parlar molt, ja que el pare es va afegir al boicot i anava a peu a la feina emportant-se el dinar per fer només dos viatges, perquè treballava a Gràcia i des de casa, a Hostafrancs, el trajecte era força llarg. Feia part del camí per una nova avinguda que s'estava construint entre el carrer Tarragona i l'avinguda Diagonal, la que esdevindria l'avinguda Josep Tarradelles i per aquest traçat el recorregut era bastant més curt. Potser perquè vaig sentir parlar molt, però em sembla tenir una vague imatge de què en el meu trajecte fins l'escola veia com els tramvies circulaven buits i pel carrer hi anava caminant més gent de l'habitual.

Anna Mª Mora

TALLER D'ESCENOGRAFIA

L'escenografia és un ofici molt antic tant com el mateix teatre i que es remunta fins l'antiga Grècia. Consisteix en la sèrie d'elements que s'afegeixen a un espai teatral per reproduir un ambient o crear un clima i poden ser decoracions pintades, el mobiliari o l'attrezzo. 

L'escengrafia catalana sempre ha tingut un gran prestigi i en els seus orígens al segle XIX es va inspirar en l'escola italiana i francesa, assolint posteriorment un estil propi amb figures importants com els germans Tramulles i Carreras, Bonaventura Planella, Pere Valls, Francesc Soler i Rovirosa, Maurici Vilumara, que introduí els nous corrents d'escenografia realista, Oleguer Junyent, Salvador Alarma, Joan Morales, Emili Amigó, Ramon Batlle Gordó i Josep Mestres Cabanes. A mitjans del segle XX es va produir una especialització en l'art escenogràfic en la introducció de tècniques més modernes i nous noms es van afegir com: Asensi, Bartolí, Isidor Bea, Rafael Mora, Muntanyola, Fabià Puigserver, Antoni Vallvé i Isidre Prunés entre d'altres.

Decorat de Fabià Puigserber

Rafael Mora Salvadó, el pare, va entrar d'aprenent, quan tenia catorze anys, al taller d'escenografia Batlle-Amigó on va aprendre l'ofici i que va completar amb els estudis de perspectiva i pintura a la Llotja de Barcelona. Tota la seva vida va fer aquesta feina, en diferents tallers d'escenografia, fins que es va jubilar. Era una feina que l'apassionava i que feia amb una gran professionalitat, sentit de la perspectiva i un domini molt gran de la pintura. Va treballar per a tots els teatres de Barcelona i molts d'arreu de Catalunya. Les companyies teatrals acostumaven a encarregar els seus propis decorats, però els tallers d'escenografia tenien un fons de decorats de lloguer de les obres més comunes i que sovint llogaven a les companyies més modestes i sobretot a les de teatre d'afeccionats.

Taller Germans Salvador al carrer Carretes

Tinc un record molt viu dels petits teatrets que el pare feia,en algunes ocasions, com a prèvia dels decorats definitius, sobretot si es tractava d'un encàrrec molt important, així com dels esbossos que feia dels decorats. Quan anava al taller, al carrer Carretes, em cridava molt l'atenció aquell espai tan gran i de la manera com pintaven els decorats al terra, sobre tela o paper, on primer havien dibuixat i després amb uns pinzells llargs sucaven en els pots de pintura feta amb cola de conill i pigments i que tenien sempre molt ben posats en una mena de gran paleta sobre rodes. 

Imatges taller Méscola

El Rafael havia fet diversos decorats pel Gran Teatre del Liceu i donades les gran dimensions que tenien, els pintava en el taller d'escenografia que hi havia en el mateix teatre. Jo hi havia estat algunes vegades i recordo molt vivament que en ocasió del muntatge dels decorats de l'òpera Parsifal de Wagner, vaig estar dins l'escenari que em va semblar immens, però l'anècdota que tinc molt present és que el cap dels tramoistes  em va fer sortir per una porta que donava al prosceni i situada davant del gran teló van encendre durant un parell de minuts tots els llums de la gran sala. Quina impressió! Aquell dia em vaig prometre que m'agradaria seure en aquella meravellosa sala. Al cap d'uns quants anys ho vaig aconseguir. 

Anna Mª Mora