Què ràpid que passa el temps! Sembla que fa ben poc que escrivia la introducció per iniciar els escrits del meu blog i la incògnita que això em representava i ara ja hem arribat al final del curs.
El balanç d'aquest curs és molt positiu ja que he aprés un munt de coses, especialment sobre informàtica, però al mateix temps m'ha representat un esforç important el haver de confeccionar les diferents entrades. A causa del tema triat, cada setmana he hagut de fer un esforç important per recordar i buscar documentació sobre vivències familiars, algunes explicades i he tingut alguna que altra sorpresa en trobar fotografies que ja no recordava i dades que desconeixia. En general estic satisfeta del resultat perquè també m'ha permès fer una pràctica escrita que sempre va molt bé.
Una part molt important del curs han estat les persones que han format el grup de classe perquè hi hagut un ambient molt cordial i cada setmana hem llegit amb interès els diferents escrits tots ells de temàtiques molt diferents i sempre interessants i que ens han aportat nous coneixements, al igual que totes les explicacions de la Marcel·la i la Mercè que tan pacientment ens han repetit com buscar els projectes que perdíem o on havíem de posar les comes.
En acabar el curs tinc un sentiments contradictoris: per una banda, estic satisfeta per haver assolit un objectiu, però, per l'altra, sento la necessitat de saber què faré el curs vinent. Hauré d'esperar el setembre per esbrinar-ho.
Anna Mª Mora
diumenge, 18 de maig del 2014
dilluns, 12 de maig del 2014
LA NOVA CANÇÓ
A finals de la dècada dels 50, l'estat espanyol es va veure obligat a millorar la seva imatge internacional al ser admès a les Nacions Unides i això va afavorir algunes tímides iniciatives culturals del català. El 1961 es va crear la firma discogràfica Edigsa, es va fundar Ômnium Cultural i es va publicar el primer número de Cavall Fort i el 1962 apareix el primer llibre d'Edicions 62. Poc a poc el català començava a aconseguir presència pública.
El 1959 Luís Serrahima va publicar a la revista Germinabit l'article titulat "Ens calen cançons d'ara" que es considerat el manifest fundacional del moviment anomenat la Nova Cançó. En ple franquisme va sorgir aquest moviment artístic que impulsava una cançó cantada en català que fos diferent al cant coral, els cuplets o les cançons de muntanya, però que reivindiqués la llengua catalana i alhora amb marcada reivindicació democràtica.
En aquestes actuacions inicials cantaven conjuntament diversos membres de la formació i en alguns casos convidaven a altres cantants com va ser el cas de Raimon, que havien conegut a Castelló de la Plana, i que va cantar poc després a la nit literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural. Però la primera actuació conjunta d'Els Setze Jutges i Raimon va ser al Fòrum Vergés de Barcelona al desembre de 1962. A partir d'aquells moment Raimon van iniciar la seva carrera d'autor que encara no s'ha aturat.
L'esclat musical de la Nova Cançó va durar dues dècades i aquesta va estar molt vinculada a les vivències personals d'una generació de joves que van trobar en ella la nostra veu i les nostres paraules. Recordo el que deuria ser el meu primer contacte amb Els Setze Jutges l'any 1964 als Lluïsos de Gràcia on cantaven diversos membres de la formació. Aquests actes no s'anunciaven i es convocaven pel boca orella. Després vindrien l'Aliança del Poblenou, el Forum Vergés i les matinals al Teatre Romea. Recordo que, en aquell moment, m'agradaven molt les cançons de Joan Ramon Bonet i de Martí Llaurador, però qui esdevindria per a mi la figura cabdal seria en Raimon. La seva força interpretativa i les seves cançons m'emocionaven i ho segueixen fent, però per a mi van significar un punt i apart les cançons de "La Roda del temps" sobre poemes de Salvador Espriu. Haig de confessar que Raimon em va obrir la porta d'entrada al món d'Espriu. Tanmateix les cançons d'amor, que encara que són molt poques en la seva extensa discografia, tenen una tendresa i una força difícils de superar. "Com un puny" és per a mi el més clar exemple.
Anna Mª Mora
diumenge, 4 de maig del 2014
LES ACAMPADES DE SETMANA SANTA
Setmana Santa és una època ideal per gaudir del camp i de la natura. Encara que la temperatura és generalment fresqueta i pot haver alguna pluja no desitjada, la primavera es mostra amb tot el seu resplendor. Sempre m'agradat molt sortir en aquestes dates per gaudir de l'aire lliure i encara que darrerament no ho he fet tant, em venen a la memòria les acampades en les que hi participava i que per a mi van esdevenir habituals durant anys.
Regirant fotografies m'han caigut
a les mans les que penso van ser de la primera acampada la Setmana Santa de l'any 1964 a Tavertet, amb una colla de la feina, organitzada per un parell de companys molt més grans i amants de la muntanya, que es van proposar formar un grup amb la jovenalla de l'empresa per fer excursions i sortides a la muntanya. El seu propòsit va esdevenir tot un èxit i les acampades de Setmana Santa en aquell prat, al costat de Mas Novelles, es van repetir bastantes vegades.
Hi ha molts detalls que m'han fugit o se'm barregen amb d'altes, perquè acampades com aquella en vaig fer moltes, però si que tinc present el fred de la nit, arraulida dins d'una manta sobre una màrfega plena de palla i amb el sostre de la tenda fregant-me el nas.
Per a mi aquelles acampades a Tavertet van esdevenir una cosa molt emocionant ja que, apart de representar una sortida a la muntanya amb tot el que comportava, em va permetre conèixer una mica el país fent excursions per les rodalies a indrets com la Riera de Balà, l'ermita de Sant Corneli, el Puig de la Força, el salt del Molí Bernat, Rupit i Can Tonigros .
Però la imatge que guardo més viva és la dels focs de camp de les nits amb tots els companys al voltant d'una gran foguera, mirant com les flames canviaven de forma i els troncs es torçaven dins les brases; menjant coca i galetes amb vi dolç mentre cantàvem al so d'un parell de guitarres. Teníem uns cançoners que anaven de mà en mà i que jo encara guardo. Es creava una comunicació especial on es barrejaven diferents ingredients com l'amistat, la joventut, la companyonia, l'amor i la il·lusió i tot això embolcallat per l'aire puríssim de la nit i sota la immensitat del firmament rutilant d'estels.
Em sento afortunada d'haver pogut gaudir d'una cosa que malauradament ara ja no es pot fer, però el record és tan intens, que sempre que vulgui ho podré reviure.
Regirant fotografies m'han caigut a les mans les que penso van ser de la primera acampada la Setmana Santa de l'any 1964 a Tavertet, amb una colla de la feina, organitzada per un parell de companys molt més grans i amants de la muntanya, que es van proposar formar un grup amb la jovenalla de l'empresa per fer excursions i sortides a la muntanya. El seu propòsit va esdevenir tot un èxit i les acampades de Setmana Santa en aquell prat, al costat de Mas Novelles, es van repetir bastantes vegades.
Hi ha molts detalls que m'han fugit o se'm barregen amb d'altes, perquè acampades com aquella en vaig fer moltes, però si que tinc present el fred de la nit, arraulida dins d'una manta sobre una màrfega plena de palla i amb el sostre de la tenda fregant-me el nas.
 |
| Cinglera de Tavertet |
 |
| Tavertet |
Em sento afortunada d'haver pogut gaudir d'una cosa que malauradament ara ja no es pot fer, però el record és tan intens, que sempre que vulgui ho podré reviure.
Anna Mª Mora
diumenge, 27 d’abril del 2014
diumenge, 30 de març del 2014
LA VAGA DELS TRAMVIES
Als inicis dels anys 50 la població de Catalunya i de tota Espanya vivia, en plena postguerra, en unes condicions molt precàries. Només uns pocs gaudien de l'opulència. Eren les classes benestants que col·laboraven amb les autoritats del règim en la reconstrucció del país, afavorint els seus negocis i empreses.
L'ordre del Consejo de Ministros d'incrementar a Barcelona en 20 cèntims el preu del bitllet del tramvia, passant de 50 a 70 cèntims, va ser el detonant de la vaga de tramvies, mentre que a Madrid el preu es mantenia en 40 cèntims. Els ciutadans van iniciar un boicot a aquest transport públic l'1 de març de 1951 en resposta a aquest increment que va tenir una durada de més de dues setmanes arribant fins la vaga general del 12 de març. Els barcelonins, de forma massiva, van donar un total recolzament a la convocatòria de boicot als tramvies anant a treballar a peu. Fins i tot es van negar a agafar el tramvia a la sortida d'un partit de futbol celebrat aquell diumenge al camp de les Corts, tot i que plovia moltíssim.
Es va dir que darrera d'aquest fets apart de l'oposició sindical, majoritàriament llibertària, membres de la falange local, en desacord amb el governador civil Eduardo Baeza Alegria, també l'havien propiciat. Davant de la durada d'aquests fets i de nombroses manifestacions, el governador civil, junt amb l'alcalde de la ciutat, van ser cessats per Franco i el nou governador civil, Felipe Acedo Colunga, va portar forces de la Guardia Civil de fora de Catalunya, emprenent una duríssima repressió amb diversos morts i molts ferits acabant d'aquesta manera les manifestacions ciutadanes i finalment deixant sense efecte la pujada del preu del bitllet.
D'ençà de la Guerra Civil, aquesta va ser la primera manifestació ciutadana en contra del govern sent seguit poc després per aldarulls a València, Madrid i altres ciutats espanyoles. La Barcelona obrera, rebel i llibertària, va tornar a les portades de la premsa internacional on va tenir un gran ressò.
Joan Brossa en el seu llibre Poemes entre el zero i la terra (1951) va dedicar a la vaga aquesta poesia:
12 DE MARÇ DE 1951, A LES 11 DEL MATÍ
La intentona logró un éxito inicial...
De la premsa.
La manifestació bolca
i crema un tramvia.
Reapareixen impresos
i proclames per Barcelona.
Baixa
una manifestació que clama sense parar.
Els comerços tanquen. Sí,
a baix els feixistes!
La policia és apedregada.
Llancen per les finestres del Govern Civil
draps impregnats de benzina.
Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer.
Han cessat les explosions.
A la dreta, l'impacte d'una bomba.
Jo només tenia 7 anys, però recordo que a casa en van parlar molt, ja que el pare es va afegir al boicot i anava a peu a la feina emportant-se el dinar per fer només dos viatges, perquè treballava a Gràcia i des de casa, a Hostafrancs, el trajecte era força llarg. Feia part del camí per una nova avinguda que s'estava construint entre el carrer Tarragona i l'avinguda Diagonal, la que esdevindria l'avinguda Josep Tarradelles i per aquest traçat el recorregut era bastant més curt. Potser perquè vaig sentir parlar molt, però em sembla tenir una vague imatge de què en el meu trajecte fins l'escola veia com els tramvies circulaven buits i pel carrer hi anava caminant més gent de l'habitual.
Anna Mª Mora
 |
| Tramvia de l'època |
D'ençà de la Guerra Civil, aquesta va ser la primera manifestació ciutadana en contra del govern sent seguit poc després per aldarulls a València, Madrid i altres ciutats espanyoles. La Barcelona obrera, rebel i llibertària, va tornar a les portades de la premsa internacional on va tenir un gran ressò.
Joan Brossa en el seu llibre Poemes entre el zero i la terra (1951) va dedicar a la vaga aquesta poesia:
La intentona logró un éxito inicial...
De la premsa.
La manifestació bolca
i crema un tramvia.
Reapareixen impresos
i proclames per Barcelona.
Baixa
una manifestació que clama sense parar.
Els comerços tanquen. Sí,
a baix els feixistes!
La policia és apedregada.
Llancen per les finestres del Govern Civil
draps impregnats de benzina.
Es forma una altra manifestació. Marxen homes pel carrer.
Han cessat les explosions.
A la dreta, l'impacte d'una bomba.
Jo només tenia 7 anys, però recordo que a casa en van parlar molt, ja que el pare es va afegir al boicot i anava a peu a la feina emportant-se el dinar per fer només dos viatges, perquè treballava a Gràcia i des de casa, a Hostafrancs, el trajecte era força llarg. Feia part del camí per una nova avinguda que s'estava construint entre el carrer Tarragona i l'avinguda Diagonal, la que esdevindria l'avinguda Josep Tarradelles i per aquest traçat el recorregut era bastant més curt. Potser perquè vaig sentir parlar molt, però em sembla tenir una vague imatge de què en el meu trajecte fins l'escola veia com els tramvies circulaven buits i pel carrer hi anava caminant més gent de l'habitual.
Anna Mª Mora
dimarts, 25 de març del 2014
TALLER D'ESCENOGRAFIA
L'escenografia és un ofici molt antic tant com el mateix teatre i que es remunta fins l'antiga Grècia. Consisteix en la sèrie d'elements que s'afegeixen a un espai teatral per reproduir un ambient o crear un clima i poden ser decoracions pintades, el mobiliari o l'attrezzo.
L'escengrafia catalana sempre ha tingut un gran prestigi i en els seus orígens al segle XIX es va inspirar en l'escola italiana i francesa, assolint posteriorment un estil propi amb figures importants com els germans Tramulles i Carreras, Bonaventura Planella, Pere Valls, Francesc Soler i Rovirosa, Maurici Vilumara, que introduí els nous corrents d'escenografia realista, Oleguer Junyent, Salvador Alarma, Joan Morales, Emili Amigó, Ramon Batlle Gordó i Josep Mestres Cabanes. A mitjans del segle XX es va produir una especialització en l'art escenogràfic en la introducció de tècniques més modernes i nous noms es van afegir com: Asensi, Bartolí, Isidor Bea, Rafael Mora, Muntanyola, Fabià Puigserver, Antoni Vallvé i Isidre Prunés entre d'altres.
Rafael Mora Salvadó, el pare, va entrar d'aprenent, quan tenia catorze anys, al taller d'escenografia Batlle-Amigó on va aprendre l'ofici i que va completar amb els estudis de perspectiva i pintura a la Llotja de Barcelona. Tota la seva vida va fer aquesta feina, en diferents tallers d'escenografia, fins que es va jubilar. Era una feina que l'apassionava i que feia amb una gran professionalitat, sentit de la perspectiva i un domini molt gran de la pintura. Va treballar per a tots els teatres de Barcelona i molts d'arreu de Catalunya. Les companyies teatrals acostumaven a encarregar els seus propis decorats, però els tallers d'escenografia tenien un fons de decorats de lloguer de les obres més comunes i que sovint llogaven a les companyies més modestes i sobretot a les de teatre d'afeccionats.
Tinc un record molt viu dels petits teatrets que el pare feia,en algunes ocasions, com a prèvia dels decorats definitius, sobretot si es tractava d'un encàrrec molt important, així com dels esbossos que feia dels decorats. Quan anava al taller, al carrer Carretes, em cridava molt l'atenció aquell espai tan gran i de la manera com pintaven els decorats al terra, sobre tela o paper, on primer havien dibuixat i després amb uns pinzells llargs sucaven en els pots de pintura feta amb cola de conill i pigments i que tenien sempre molt ben posats en una mena de gran paleta sobre rodes.
El Rafael havia fet diversos decorats pel Gran Teatre del Liceu i donades les gran dimensions que tenien, els pintava en el taller d'escenografia que hi havia en el mateix teatre. Jo hi havia estat algunes vegades i recordo molt vivament que en ocasió del muntatge dels decorats de l'òpera Parsifal de Wagner, vaig estar dins l'escenari que em va semblar immens, però l'anècdota que tinc molt present és que el cap dels tramoistes em va fer sortir per una porta que donava al prosceni i situada davant del gran teló van encendre durant un parell de minuts tots els llums de la gran sala. Quina impressió! Aquell dia em vaig prometre que m'agradaria seure en aquella meravellosa sala. Al cap d'uns quants anys ho vaig aconseguir.
Anna Mª Mora
L'escengrafia catalana sempre ha tingut un gran prestigi i en els seus orígens al segle XIX es va inspirar en l'escola italiana i francesa, assolint posteriorment un estil propi amb figures importants com els germans Tramulles i Carreras, Bonaventura Planella, Pere Valls, Francesc Soler i Rovirosa, Maurici Vilumara, que introduí els nous corrents d'escenografia realista, Oleguer Junyent, Salvador Alarma, Joan Morales, Emili Amigó, Ramon Batlle Gordó i Josep Mestres Cabanes. A mitjans del segle XX es va produir una especialització en l'art escenogràfic en la introducció de tècniques més modernes i nous noms es van afegir com: Asensi, Bartolí, Isidor Bea, Rafael Mora, Muntanyola, Fabià Puigserver, Antoni Vallvé i Isidre Prunés entre d'altres.
 |
| Decorat de Fabià Puigserber |
Rafael Mora Salvadó, el pare, va entrar d'aprenent, quan tenia catorze anys, al taller d'escenografia Batlle-Amigó on va aprendre l'ofici i que va completar amb els estudis de perspectiva i pintura a la Llotja de Barcelona. Tota la seva vida va fer aquesta feina, en diferents tallers d'escenografia, fins que es va jubilar. Era una feina que l'apassionava i que feia amb una gran professionalitat, sentit de la perspectiva i un domini molt gran de la pintura. Va treballar per a tots els teatres de Barcelona i molts d'arreu de Catalunya. Les companyies teatrals acostumaven a encarregar els seus propis decorats, però els tallers d'escenografia tenien un fons de decorats de lloguer de les obres més comunes i que sovint llogaven a les companyies més modestes i sobretot a les de teatre d'afeccionats.
 |
| Taller Germans Salvador al carrer Carretes |
Tinc un record molt viu dels petits teatrets que el pare feia,en algunes ocasions, com a prèvia dels decorats definitius, sobretot si es tractava d'un encàrrec molt important, així com dels esbossos que feia dels decorats. Quan anava al taller, al carrer Carretes, em cridava molt l'atenció aquell espai tan gran i de la manera com pintaven els decorats al terra, sobre tela o paper, on primer havien dibuixat i després amb uns pinzells llargs sucaven en els pots de pintura feta amb cola de conill i pigments i que tenien sempre molt ben posats en una mena de gran paleta sobre rodes.
 |
| Imatges taller Méscola |
El Rafael havia fet diversos decorats pel Gran Teatre del Liceu i donades les gran dimensions que tenien, els pintava en el taller d'escenografia que hi havia en el mateix teatre. Jo hi havia estat algunes vegades i recordo molt vivament que en ocasió del muntatge dels decorats de l'òpera Parsifal de Wagner, vaig estar dins l'escenari que em va semblar immens, però l'anècdota que tinc molt present és que el cap dels tramoistes em va fer sortir per una porta que donava al prosceni i situada davant del gran teló van encendre durant un parell de minuts tots els llums de la gran sala. Quina impressió! Aquell dia em vaig prometre que m'agradaria seure en aquella meravellosa sala. Al cap d'uns quants anys ho vaig aconseguir.
Anna Mª Mora
dilluns, 24 de febrer del 2014
EXPOSICIÓ INTERNACIONAL - PARIS 1937
 |
| Esperanza Gonzalez Artucha |
L'estada a Bilbao va ser més llarga del previst, però malauradament en lloc de tornar a casa, van veure's obligades a evacuar cap a Santander. Aquest cop però, la situació va esdevenir encara més complicada i els refugiats bascos, que s'hi havien aplegat, van ser evacuats per mar en diversos mercants anglesos cap a França. Elles anaven a bord del vaixell Seven Seas Spray, on majoritària-ment eren dones i criatures, encara que també s'hi trobaven nombrosos alts funcionaris del govern d'Euskadi.
 |
| Mercant Seven Seas Spray |
 |
| Palau de Chaillot i font del Trocadero |
 |
| Entrada al Pavelló de la República |
El Pavelló de la República va ser construït per l'arquitecte Josep Lluís Sert i per la seva decoració va comptar amb un nombre important d'obres d'art de diferents artistes. Acabada l'exposició aquest edifici va desaparèixer, però sortosament amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, es va fer una reproducció exacta, al barri barceloní d'Horta, que aplega un arxiu-biblioteca sobre la Segona República, la Guerra Civil i l'exili.
 |
| Pavelló de la República - Exposició Internacinal de Paris 1937 |
Inicialment el Guernica no va agradar gaire als que li havien encarregat i fins i tot es van arribar a plantejar canviar la ubicació per una obra més realista, però aviat va tenir un gran ressó i es va quedar on era. Junt amb aquest quadre hi havia la Font del Mercuri de Calder, una escultura d'Alberto Sánchez, El segador de Joan Miró i treballs d'altres artistes de renom. També s'exhibien cartells propagandístics de l'època i fotos que mostraven la situació del conflicte a Espanya.
Anna Mª Mora
Subscriure's a:
Missatges (Atom)